Año
2016
País
España
Director
Reparto
José Sacristán, Laia Marull, Sergi López, Julián Villagrán
Género
Sinopsis
La mujer del viejo Tomás ha muerto, pero a él no le dejan enterrar el cadáver porque la familia de la difunta reclama el cuerpo en París. Tomás decide entonces robar el cuerpo para poder enterrarlo en Quatretondeta, un pequeño pueblo del interior alicantino, como le había prometido a su esposa. Sin embargo, el anciano no recuerda el camino para llegar hasta allí y se pierde. Es entonces cuando empieza una disparatada
Quatrefondeta
Aquesta es una pel.lícule inclasificable dintre del que coneixem com a géneres cinematografics. Tant podriem dir que es una pel.lícule de cinema negre, però está plena de secuencies vorejant el surrealisme, el onirisme, la fàbula, el realisme pésim, el humor negre de Azcona y Berlanga, però també del costumbrisme folklòric mediterràni d`aquest últim i, fins i tot, de Western. Això vol dir, que es una fantasia en clau de comedia a on sembla que l’ autor, Pol Rodriguez, ha buscat en la memoria des de la seva infantesa tot allò que l`hi reportés algún record destacable per crear-se el mon dels seus somnis. Un univers d`imatges i comportaments de personatges barrejats, a vegades de incongruencies, pero que tenen sentit i lógica quant ho ficam en aquest coctel de vida, a vegades amb salts temporals inconnexes que pòdem despistar l`espectador, si es que preteném entrar en la pel.lícule d’una manera massa seriosa, perque aquest es un plantejament que no val en aquesta historia.
Per un altre part, per a mi la pel.lícule te moments de manca de ritme, i juga frecuentment amb un espai-temps injustificat que pot portar la desorientació a l’espectador, fet que dificilment aceptaran els amants del cinema tradicional, vull dir, aquell amb un discurs perfectament el.laborat a on tot -incluint lo mes aparentment superficial- queda justificat.
Els personatges que interpretan Jose Sacristan, marit de la difunta, Sergi Löpez fent de granger de poble (que per mi es el que está mes en estat de gracia) i Laia Marull, com a filla, son els que porten la historia, cada un d`ells per un món desconectat dels altres personatges, es moven per una vertent paradoxal pero que en molts moments sembla difícil que es trobin uns amb els interessos dels altres. Son realitats personals de confusió dramática i mons interns que, per manca de comunicació ni voluntat no es volen compartir.
Pol Rodriguez ha fet una película inclasificable, deïam al principi, esperam la seva propera obra per definir a l`autor també, o no, com inclasificable.
Pepe Méndez
