Una pel.licula de Ken Loach
Jimmys Hall
Ken Loach es un director compromés amb les causes del mes débils, i la seva filmografía està plena de senyals que aixì ens ho fan veure, però no son senyals amagadas dintre de historias envoltades de estétiques i poétiques i enmarcades amb paper de celofán per que agradin a l´espectador amb un final feliç i una vegada sortits del cinema marxém a pendre la cerveza i diguen “Quin tìo mes enrollat”, si no que a vegades sortim emprenyats per que la historia ha acabat d´una manera injusta peró, acomodada a lo que es la realtitat del nostre entorn.
Aixi matteix, les seves pel.lícules frecuentment resultan ser bastant redones, dintre de lo que es la lógica de la historia que conte i, amb frecuencia, descriu histories dures, amb uns personatges que a la societat ho tenen difícil per onsortir-se dels conflictes que aquesta mateixa societat els ha ficat. De vegades son personatges tendres, lluitadors per la vida, amants de lo poc que tenen i essers que lluiten per no trair els seus principis: les persones que estiman, el seu ideari; pero que moltes vegades han de sucumbir devant les adversitats, i amb moltes probabilitats ser vençuts per el sistema. O dit d´una manera: el sistema sempre es més fort que las persones i el seus ideals.
A Jimmys Hall, Ken Loach conta una part de la historia real del jove (James Gralton) un comunista irlandés dels anys 20, fill d´una profesora jubilada, que va acabar sent l´unic deportat polític –per dues vegades- de la república de Irlanda de aquella época.
La pel.lícule comenza quant, després de 10 añys a América, torna al seu poble, al 1929, just despres del crack económic mundial. Els seus amics y la gent jove l`animan a obrir de nou un local, a les afores del poble, per reunir-se, xerrar, ballar i fer cursos de ball, música i literatura per la comunitat a on els joves puguin aprendre i divertir-se sense el control de la esglesia católica. Tampoc els fa gens de gràcia als propietaris terratinens, polítics i capellans que començen una persecusió i campanya de desprestigi d`en Jimmy i tots aquells que es reuneixen al local.
Aquesta rocosa historia podía haber estat plantetjada d`una manera espectacularment violenta, el director decideix, amb sabiesa i gran sensibilitat, envoltar-la de crua realitat, sí, però
anteposant les relacions de germanor, amistat, solidaritat, i destacant la atmosfera de festa i l´esperit lúdic i sà que envoltan aquestas reunións. Està clar que las relacions humanes serveixen per que les persones creixin i prenguin conciencia de el que som, i per que avançi la societat con a colectius i, aquí, Ken Loach ens deixa ben clar que per avançar amb els drets i aconseguir la llibertat, les persones se han de implicar, tot i que sempre trobaran forçes oposades que els compliquin qualsevol avançament.
Jimmys Hall te molts atractius que ens enganxen desde el principi, te una posada en escena sobria però fina, cuidadea la época en detall, no tant sols per la ambientació si no per el ritme, per la llum, per les relacións humanes, per les músiques, per les caracterizacions –uns rostres de un altre época- per la pureza de les poques escenas d´amor, per la manera de mostrar el carinyo i el respecte´, per la descripció histórica del país. Tot aixo fan que sigui una pel-lícule per disfrutar con si fos un drama realista, una pel-licule militant i , fins i tot com si fos un músical. Un musical compromés, sí, peró un musical que et fa relacionar la historia d`un poble i les sevas arrels culturals, ben presents en la música.
Pepe Méndez
